h1

El milagro de Ana Sullivan

THE MIRACLE WORKER

(EL MILAGRO DE ANA SULLIVAN)

Llenguatge, educació i percepció de la diferència

Autors: Joan Heras i Neus Salvat

INTRODUCCIÓ AL FILM

Helen Keller va néixer el juny del 1880 en un poble de l’estat d’Alabama (Estats Units) i el febrer del 1882, quan tenia 18 mesos, va patir  una greu malaltia que  li va fer perdre totalment  la visió i l’audició. La pel·lícula presenta en la primera escena el moment  en  què  Helen està malalta i com la mare s’adona que, malgrat que la nena ha  sobreviscut miraculosament a la malaltia, no hi veu ni hi sent. De seguida, però, ja se’ns presenta a la Helen com a nena que va vivint sense tenir un mitjà de comunicació verbal ni havent après hàbits d’autonomia personal, ni les normes de comportament bàsiques.

Els pares  intenten que els metges facin recuperar la visió i l’audició de la nena, però tot és   en va. Davant d’aquesta situació desesperada i gràcies a la insistència de la mare, que no es dóna per vençuda, la família contacta amb la Institució Perkins de Boston, una entitat especialitzada en l’educació de nens cecs. Anna Sullivan, una jove que ha viscut en aquesta institució, viatja fins a la casa de la família de la Helen i allà intenta ensenyar-li el llenguatge mitjançant el sistema dactilològic –fer les lletres de l’alfabet a la mà -, així com les normes i hàbits bàsics de la vida diària. La pel·lícula narra les  setmanes que Anna Sullivan dedica amb intensitat a l’educació de la Helen, bo i centrant-se en alguns episodis particulars i significatius. La lluita de l’Anna Sullivan per fer que Helen comprengui el sentit de les paraules i perquè la nena aprengui a fer coses essencials de la vida per ella mateixa passa per moments de progrés, per moments de dubtes  i per moments de fracàs. La pel·lícula acaba en el moment en què la Helen comprèn el valor simbòlic del llenguatge, és a dir, que relaciona aquelles lletres que la mestra li fa a la mà –que fins aleshores no eren lletres sinó simples jocs de dits-  amb els objectes de la realitat. La paraula aigua és la paraula amb la qual la Helen comprèn que les coses tenen un nom. En aquest moment final de la pel·lícula   el miracle del llenguatge s’ha produït.

A partir d’aquesta fonamental descoberta del valor i del sentit del llenguatge –i això ja no s’explica a la pel·lícula-, la Helen va començar un intens procés de formació, sempre amb el suport incondicional de la seva mestra Ana Sullivan. Helen Keller va fer estudis universitaris i va dedicar la seva vida a defensar de manera molt intensa els drets de les persones cegues i sordes i, en general, els drets de les dones i de les classes treballadores.

FITXA DE LA PEL·LÍCULA

Títol original : The Miracle Worker

Any de producció: 1962

Nacionalitat: EEUU

Direcció: Arthur Penn

Guió: William Gibson i Helen Keller

Producció: Fred Coe

Música: Laurence Rosenthal

Muntatge: Aram Avakian

Fotografia:  Ernest Caparrós

Durada: 105 minuts

Versió original en anglès/ Versió en castellà.

Intèrprets: Anne Bancroft (Annie Sullivan); Patty Duke (Helen Keller); Victor Jory (Capità Arthur Keller); Inga Swenson  (Kate Keller);  Andrew Prine (James Keller); Kathleen Cornegys (Tia Ev); Grant Code (Doctor).

image32S

Activitats

La pel·lícula ens permet reflexionar sobre tres aspectes que estan estretament interrelacionats: el llenguatge, l’educació i la percepció de la diferència. Les qüestions següents poden ajudar a centrar  la reflexió sobre aquests elements:

1. Per què creieu que és tan important el moment en què la Helen comprèn que  els  signes de la paraula water són lletres que formen una sola paraula que designa un element de la realitat?

2. Què vol dir l’Anna Sullivan quan diu a la Helen que si comprens una sola paraula seran teus 5.000 anys d’història?

3. Des del moment en què la Helen va comprendre el valor simbòlic de les paraules, va començar un procés d’aprenentatge del llenguatge molt intens que li va permetre escriure amb molta correcció i parlar oralment amb certes dificultats. ¿Creieu que aquest procés d’aprenentatge de les paraules i de tot allò que amb elles fem – comunicar-nos amb els altres, pensar…- va ser molt similar al que hem fet les persones oients des del moment de néixer i durant tota la nostra etapa infantil? No hem d’oblidar el fet que la Helen comença aquest procés quan ja té 7 anys.

4. La paraula water és una paraula que la Helen ja havia balbucejat abans de patir la malaltia que li va fer perdre la visió i l’audició ¿hauria estat diferent el seu procés d’aprenentatge del llenguatge si la Helen hagués estat una nena sorda i cega des del moment del naixement?

5. Pensem en com les persones oients hem après a parlar i a comprendre que uns sons volen dir uns objectes, unes persones, uns llocs. ¿Ha estat necessari esforçar-nos molt per  entendre què designa la paraula pare, mare, cotxe, aigua…? Com creieu que fa aquest procés d’aprenentatge, tan natural, un nen o una nena que no hi sent? ¿I un nen o una nena que sí que hi sent però que no hi veu?

6. Abans que l’Anna Sullivan es fes càrrec de l’educació de la Helen, la mare justifica l’agressivitat de la nena tot dient que aquesta actitud respon a les ganes que té la nena de comunicar-se i de ser. Què vol dir la mare amb això? Realment penseu que la Helen, abans d’aprendre el llenguatge, no es comunicava de cap manera? Què feia?

7. La intervenció educativa de l’Anna Sullivan es concreta en dos àmbits: per una banda, vol que la Helen aprengui a fer les coses ella mateixa (vestir-se, esmorzar, etc)  i a fer-les seguint unes normes (no agafar el menjar amb els dits, fer les coses en el moment que toca fer-les i no quan ella vol, etc); i, per altra banda, li vol ensenyar la base del llenguatge perquè pugui comunicar-se amb paraules i  aprendre a llegir i a escriure. Penseu que els dos àmbits de la intervenció educativa són igualment importants per a fer-nos persones completes, autònomes i lliures? Creieu que algun dels dos àmbits és més important que l’altre?

8. L’Anna Sullivan és una mestra dura i que no vol deixar-li passar res a la Helen. Fa bé?

9. Per quines raons l’Anna Sullivan s’enfada molt amb els pares de la Helen quan aquests li toleren certes coses (menjar amb els dits, agafar menjar d’altres plats, fer rabietes…)?

10. La mare, que sens dubte estima molt la Helen, afirma que la nena no és una persona perquè no pot comunicar-se com la resta de persones. Què vol dir la mare amb això? Compartiu aquesta idea de la mare?

11. Davant el fet que la Helen és una nena sorda i cega, el pare, la mare i el germà  tenen una imatge d’ella molt diferent i en funció  d’aquesta imatge s’hi relacionen d’una manera diversa (compassió, indiferència, rebuig…). Analitzeu la imatge que tenen de Helen aquests tres personatges i estudieu si durant la pel·lícula canvien de posició, de percepció i d’actitud (és bo fixar-se especialment en la figura del germà).

LLENGUATGE I TÈCNIQUES AUDIOVISUALS

1. A la pel·lícula hi tenen una gran importància uns flash back. Quins són? Què expliquen? Què ens ajuden a entendre?

2. The Miracle Worker centra la narració en les setmanes que comprenen des de l’arribada d’Ana Sullivan a la casa de la Helen (3 de març de 1887) fins el moment en què la Helen comprèn el significat de la paraula aigua (5 d’abril de 1887). Abans d’això, però, hi ha una introducció clara i ràpida a la història: quins moments de la vida de la Helen descriuen? Hi dediquen molts minuts?

3. Hi ha moments que s’expliquen amb molt de detall. Pensem, bàsicament, en l’escena del menjador. Quants minuts se li dedica? Per què?

4. Com interpreteu el doble final: el moment del miracle de  la comprensió del sentit de la paraula aigua i com reconeix pel seu nom  la mare i  la mestra. La música hi juga un paper important?

5. Analitzeu el treball de les dues actrius principals. Creieu que és fàcil interpretar aquests personatges? Són interpretacions versemblants i convincents?

AUTOBIOGRAFIA DE HELEN KELLER

Quan la Helen Keller tenia vint-i-un anys i estava estudiant a la universitat, va escriure i publicar la seva primera autobiografia. Aquí reproduïm uns fragments de la traducció castellana que en va fer Carmen de Burgos i que va editar Arturo Muñoz.

FRAGMENT 1.

Se me ha dicho que desde que yo estaba todavía en pañales, daba ya muestras de mi carácter violento y caprichoso. Me esforzaba en imitar cuanto veía a los que me rodeaban. A los 6 meses, ¡oh maravilla! yo ya  balbuceaba “¿cómo esta usted?. Y otro día, llamé la atención gritando “té, té”. Después de mi enfermedad recordaba aún una de las palabras que aprendí en este mi primer período de mi infancia: “Water” (agua).  Y aunque olvidé las demás, no dejaba de pronunciar esta palabra que había aprendido a deletrear. Me han referido que empecé a andar el día que cumplí un año. Mi madre me acababa de bañar, cuando me tenía en sus brazos, me llamaron súbitamente la atención las sombras de las hojas que jugueteaban sobre el suelo iluminado por los rayos solares. Me escurrí a tierra y casi corrí hacia lo que me alucinaba. Pero mi impetuosidad me hizo caer y me eché a llorar para que mi madre me levantase en sus brazos. Fueron cortos aquellos días dichosos. Pude gozar de una hermosa primavera y escuchar encantada el canto de los pájaros; un delicioso estío puso a mis pies sus perfumadas rosas; y vi que con el otoño lloraban los bosques. Pero, ¡ay!, bien pronto llegó el pesado mes de febrero y con él la triste enfermedad que me había de dejar ciega y muda y que iba a sumergirme en la inconsciencia de un recién nacido.

El médico diagnosticó una congestión cerebro-estomacal a la que no podría sobrevivir. Una mañana, sin embargo, me dejó la fiebre muy temprano, tan súbitamente como había aparecido. Aquella mañana hubo mucho regocijo en mi casa, pero todos -incluso el médico- creyeron que ya no volvería a ver ni a oír.

(…)  Poco a poco me acostumbré a la oscuridad y al silencio que me envolvían y acabé por olvidarme que no siempre me había visto así. Hasta el día que vino a instalarse junto a mí la que había de devolverme la vida del espíritu. Con todo, durante los primeros 19 meses de mi existencia había recibido impresión de vastas extensiones verdes, de luminoso cielo, de árboles y flores; y la oscuridad que siguió, no podría borrar del todo la memoria de las sensaciones que había experimentado mi espíritu.

Helen Keller,  Mi Vida Capítol 1.

Activitats

1.Què explica sobre la paraula “water”?

2. Quina importància tindrà en el seu procés d’aprenentatge tot allò que havia sentit i vist abans de la seva malaltia?

3. Què vol dir Helen quan afirma que Ana Sullivan era la persona que iba a devolverme la vida del espiritu?

FRAGMENT 2

No pude darme cuenta de lo que aconteció en los primeros meses de mi enfermedad; únicamente sé que la mayor parte del tiempo lo pasaba en brazos de mi madre o prendida de sus faldas mientras ella descansaba después de sus ocupaciones domésticas. Estudié al tacto todos los objetos y me dediqué a observar todo lo que se movía alrededor de mí. Así pude enterarme de muchas cosas. No tardé en sentir la necesidad de comunicarme con los demás y comencé a explicarme por medio de una mímica muy sencilla: sacudía la cabeza para decir no, la inclinaba para decir sí; el ademán de atraer hacia mí significaba “venir”, el de rechazar “iros”. Si deseaba pan hacía como que cortaba rajas y las untaba; si deseaba que mi madre hiciese una crema helada para la comida, hacía el movimiento de manejar una heladera y después me estremecía por el imaginario frío.

(…) Yo sabía de una manera general lo que pasaba al enterarme de muchas cosas. A los cinco años aprendía a arreglar y a doblar la ropa limpia que venía de la lavandería y distinguía la que era de mi uso. Tocando los vestidos de mi madre y los de mi tía sabía si iban a salir de casa y les pedía siempre que me dejaran acompañarlas. (…)

Había notado que mi madre y mis amigas se entendían no por signos como yo. Algunas veces me interponía entre dos personas que conversaban y logré tocarles los labios. Así comprendí que tenían un medio de cambiar ideas desconocido para mí. Sufría mucho porque no podía comprender aquello y me ponía a mover los labios, gesticulando furiosamente, pero sin  obtener, ¡ay! el resultado que deseaba. Estos fracasos provocaban en mí tales cóleras que pateaba rabiosamente y gritaba con desesperación hasta el desvanecimiento. Cuando me conducía mal tenía conciencia de ello: sabía bien, por ejemplo, que golpeando a Helia, la hacía padecer y cuando me había pasado la cólera, experimentaba algo así como un remordimiento. Debo confesar, sin embargo, que este vago sentimiento no me impedía recaer en las faltas cuando deseaba alguna cosa que me negaban.

(…) Hacia esta época es cuando descubrí el uso de las llaves. Una mañana encerré a mi madre en la despensa y como los criados estaban ocupados lejos tuvo que permanecer tres horas en el encierro. Mientras que ella procuraba quebrantar la puerta, yo estaba sentada sobre el dintel, riendo muy a mi gusto. Esa detestable travesura convenció a mis padres de la necesidad de comenzar lo más pronto posible la tarea de mi educación. Pero poco después de la llegada de la institutriz iba a perpetrar la misma travesura. Nadie pudo hacerme indicar el lugar donde había puesto la llave. Mi padre tuvo que emplear una escalera para sacar a Miss Sullivan por la ventana lo que fue para mí gran diversión.

Helen Keller, Mi vida.  Capítol II

Activitats

1. De quina manera Helen reconeixia els llocs i els objectes?

2. De quina manera es comunicava?

3. Com va descobrir que les altres persones es comunicaven de manera diferent?

image9I8

FRAGMENT 3

El día más notable de mi vida fue aquel en que mi institutriz, Ana Sullivan, vino a instalarse junto a mí para ayudarme y enseñarme. No me canso de admirarme, comparando la triste época anterior con la nueva era, que inauguró conmigo la institutriz un tres de marzo, tres meses antes del 7º aniversario de mi natalicio. (…)

A la mañana siguiente, Miss Sullivan me llevó a su aposento y me dio una muñeca que me regalaban los niños de la Perkins Institución. cuando jugué con ella algún tiempo, mi institutriz me tomó la mano y lentamente trazó en ella las letras de la palabra “muñeca”. Me gustó el juego y traté de imitarla. Cuando llegué a escribir correctamente las letras me sentí inundada de alegría y de infantil vanidad. Bajé corriendo las escaleras para repetir el experimento con mi madre y le tracé en la mano las letras que acababa de aprender. Es verdad que yo ignoraba que lo que escribía era una palabra y no sabía tampoco qué cosa era una palabra. Obraba mecánicamente, por espíritu de imitación. En los días siguientes aprendí a descomponer por el mismo procedimiento algunas palabras: nombres de otras cosas, como “alfiler”, “sombrero”, “taza”, y algunos verbos como “sentarse”, “levantarse”, “andar”,. Después de varias semanas pude comprender la relación entre las palabras y las cosas (…).

Cuando la institutriz hubo recogido las astillas de la muñeca rota y las dejó al pie de la estufa, me trajo mi sombrero y comprendí que me iba a sacar de paseo y que gozaría del sol reconfortante. Este pensamiento (si así puede llamarse una sensación no definida por palabra alguna) me hizo saltar de alegría. Bajamos por el sendero de los pozos atraídas por el aroma esparcido en el ambiente por la enredadera que formaba un toldo sobre el pozo. Alguien sacaba agua y la institutriz me colocó la mano bajo el chorro del balde que vaciaba. Mientras experimentaba la sensación del agua fresca, escribió Miss Sullivan sobre la mano libre la palabra “agua”. Primero lentamente, después con presteza. Permanecí inmóvil con toda la atención concentrada en el movimiento de sus dedos. Súbitamente me vino un confuso recuerdo de algo olvidado hacía mucho tiempo. De un golpe el misterio del lenguaje me fue revelado. Supe ya que “agua” se llamaba a aquello fresco que corría sobre mi mano. Esta palabra tuvo vida, se hizo la luz en mi espíritu. Y me liberó, llenándome de júbilo y de esperanza. Me faltaban, cierto, muchos obstáculos que salvar, pero tenía la firme convicción que todo lo vencería con el tiempo. Dejé el pozo llena de ardor por el estudio. Todo objeto tenía un nombre y todo nombre evocaba un pensamiento. Todo cuanto tocaba del camino a la casa me pareció que palpitaba y que tenía vida propia (…) Aprendí aquel mismo día otras muchas palabras. No las recuerdo todas pero figuraban entre ellas “madre”, “padre”, “hermana”, “institutriz”. Voces que me llenaban de los más dulces sentimientos que hasta entonces no había conocido. Difícil sería encontrar una niña más feliz que yo.

Helen Keller, Mi vida. Capítol IV

Activitats

1. La manera d’aprendre paraules tot imitant-les sense entendre encara què volen dir és el que fan tots els nens i nenes. Quina diferència hi ha en l’experiència de Helen?

2. Què vol dir quan afirma: Este pensamiento (si así puede llamarse una sensación no definida por palabra alguna) me hizo saltar de alegría.

PER ANAR-HI PENSANT

1. La pel·lícula – i els escrits de la pròpia Helen Keller – fan evident que llenguatge i pensament no són idèntics però sí que estan molt relacionats entre sí. Podeu imaginar la manera de pensar que tenia la nena Helen quan encara no havia comprès el significat i la utitlitat de les paraules? Per altra banda, i malgrat que sovint identifiquem pensament i llenguatge, no us passa sovint que hi ha coses que sentiu, que sabeu, però que no trobeu les paraules que ho expliquin? Busqueu exemples de la vostra pròpia experiència. Penseu en paraules o en imatges?

2. Els mestres han de ser tan estrictes com l’Anna Sullivan? La mestra de la Helen es pot considerar una mestra dura, creieu que ho fa perquè la seva alumna li és força indiferent? Si es volen assolir uns bons resultats – aprenentatge, habilitats, hàbits – cal que ens apretin força i que no ens tolerin actituds passives o que busquen la compassió – la tolerància – per ser justificades? Creieu que el rigor del mestre  i l’esforç de l’alumne són condicions necessàries perquè els aprenentatges siguin assolits i útils per a la vida? La Helen ha de fer un esforç molt important per poder estudiar i aprendre, tots l’hem de fer a la nostra manera. Creieu que avui, en termes generals, els mestres són com l’Anna Sullivan i els alumnes com la Helen? Hem d’aprendre primer les normes de comportament de la nostra societat, malgrat que no les compartim totes o les considerem poc adients en alguns aspectes, per poder-les criticar o canviar després?

3. En molts moments de la pel·lícula s’evidencia que la Helen no és considerada com una persona, com una nena normal, per part de la seva família. Per què passa això? Per què el fet que la Helen no hi vegi ni hi senti la converteix en un ésser estrany, en una mena d’animal amb aspecte humà? L’Ana Sullivan en cap moment comparteix aquesta visió de la nena, malgrat que en alguns moments el seu comportament és molt poc educat. Per què? Penseu amb les persones que tenen alguna diferència física, sensorial o psíquica important: són realment persones diferents a la resta? Des del moment que la Helen comprèn el significat del llenguatge i comença a poder-se comunicar amb paraules, la percepció que en tenen d’ella els seus familiars probablement canviarà: en quin sentit? Sens dubte, la ceguesa i la sordesa de la Helen li comporten unes dificultats  – o impossibilitat, en un bon començament – de comunicació que l’aïlla del seu voltant, però des del moment que coneix com comunicar-se, les dificultats són salvables. ¿Esteu d’acord amb la idea que la discapacitat  es troba, més enllà d’unes mancances físiques, en el fet que la societat no ofereix recursos per  poder superar les dificultats i que, per tant, crea l’aïllament?

ACTIVITATS D’AMPLIACIÓ

1. Busqueu informació sobre el sistema braille de lectura i escriptura per a persones cegues i el sistema dactilològic com a alfabet manual. Seria bo poder fer algun taller pràctic per aprendre a llegir i a escriure en braille i amb el llenguatge de signes.

2. Feu un mural o una projecció sobre la vida, l’obra i la influència de  la Helen Keller.

3. Visionar el documental Per una cultura a l’abast de tothom que ha editat l’Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC) l’any 2007 i en el qual es mostren de manera clara i molt entenedora les necessitats i les estratègies que fan possible que les persones cegues accedeixin amb normalitat a la informació, als museus, al cinema, a les biblioteques, etc. Aquest documental també pot ser analitzat com a producte audiovisual: com es presenta la informació, com es resumeixen visualment els aspectes més importants, etc. Fixeu-vos que en aquest documental es dóna molta informació verbal perquè d’aquesta manera  les persones cegues puguin també seguir les imatges, Apunteu alguns exemples concrets en els quals es descriuen verbalment les imatges.

Tal com s’explica en el documental, l’audiodescripció és un recurs que permet a les persones cegues accedir a la informació visual en les pel·lícules, les obres de teatre, els documentals, etc. Es tracta d’aprofitar els buits que deixen els diàlegs per explicar tota la informació visual que la persona cega no pot captar (les imatges d’una pel·lícula, els moviments dels actors, els gestos, etc.). Actualment s’estan editant algunes pel·lícules que porten incorporada l’audiodescripció com una opció més en el DVD i, per tant, pots escollir seguir la pel·lícula amb aquestes explicacions complementàries de la mateixa manera que tries un idioma o un altre.  Al teatre també es fan sessions en les quals es fa l’audiodescripció en directe i les persones cegues la segueixen a través d’auriculars.

Helen Keller

Aquest  documental està disponible al Yotube (dividit en tres parts)  i al blog del  web de l’entitat: www.webacic.cat

CONTRACAMP: ASPECTES DIDÀCTICS PER AL PROFESSORAT

Elements de debat i relacions que es poden establir

    • El dret a la diferència
    • L’esforç per superar les dificultats físiques
    • Llenguatge i educació
    • Relacions pares-fills
  • Aprenentatge i relacions professorat-alumnat
  • La manca de recursos de la societat envers les persones amb dificultats físiques
    • L’amistat i la solidaritat
    • La importància de l’audiodescripció

Objectius formatius

    • Comprensió del film.
    • Anàlisi del llenguatge i de les tècniques audiovisuals interpretació, banda sonora, estructura narrativa, flash back…
  • Reflexionar sobre el dret a la diferència.
    • Dialogar sobre la capapcitat d’esforçar-se per superar les dificultats físiques.
    • Analitzar els mecanismes del llenguatge.
    • Observar actituds d’amistat i solidaritat en situacions de gran dificultat.

Criteris d’avaluació

    • Visionat atent i respectuós del film.
    • Respondre les qüestions  de comprensió i del llenguatge cinematogràfic de forma reflexiva i interessada.
    • Capacitat per relacionar i entendre les diferents problemàtiques socials i humanes reflectides en el film.
    • Identificar els temes i subtemes de la pel·lícula.
    • Lectura dels textos de la proposta didàctica i realització adequada de les activitats.
    • Participació activa en els debats que es puguin suscitar.

Expressió escrita i oral correcta de les feines proposades.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: