h1

Cinema i immigració

LA IMMIGRACIÓ AL CINEMA ESPANYOL

PROPOSTES DIDÀCTIQUES

Josep Martínez Ollé

Cartell Bwana

Introducció

En aquest treball de recerca m’he proposat estudiar la visió que ofereix el cinema espanyol sobre els immigrants i quin aprofitament didàctic se’n pot treure a l’educació secundària.

En la 1a. part he procurat fer una ràpida visió cronològica des de la primera pel·lícula important que es fa ver sobre aquest tema (“Las cartas de Alou”) el 1990 fins a la darrera que he vist, “14 kilómetros”, del 2007. Evidentment no estan mencionats tots els films, però sí que puc dir que com a espectador  m’han semblat bastant representatius.

Aquí he d’indicar que la presència  al cinema de l’immigrant es dóna de dues maneres:

com a protagonista i eix vertebrador de la acció

com a personatge secundari que pot tenir diferents funcions: pintoresquisme, correcció política, comicitat, etc

La majoria de pel·lícules mencionades en la 1a. part pertanyen al grup a i alguna al grup b.

En la 2a. part he realitzat una tria de 10 films per  analitzar-los amb més profunditat i fer una sèrie de valoracions crítiques, ètiques i didàctiques, d’acord amb un esquema que presento com a annex.  Els criteris que he emprat per seleccionar aquests films ha estat els següents:

Films on hi siguin presents immigrants de diferents orígens.

Films rodats en diferents anys

Films que pertanyin a diferents directors i a diversos gèneres

El denominador comú és la producció espanyola, encara que a vegades hi ha algun realitzat en règim de coproducció. Per facilitar la consulta els he ordenat alfabèticament.

Quan en la 1a. part parlo d’alguna de les pel·lícules que també apareixen a la 2a., ho indico entre parèntesi.

La bibliografia m’ha ajudat bastant a informar-me sobre les circumstàncies en que es va realitzar el film, el seu origen (literari, imaginat, fet real, etc) i altres indicacions, encara que en les valoracions realitzades he seguit el meu propi criteri.

Respecte a l’orientació didàctica m’he basat en  la meva experiència com a professor d’educació secundària i de la meva tasca actual com a assessor educatiu en un centre de recursos pedagògics. Crec que les valoracions que faig podrien ser útils per un docent que volgués treballar el tema de l’immigració a l’aula amb l’ajuda del cinema.

1a. Part.

La presencia dels immigrants al cinema espanyol

Quan al nostre país van començar a arribar els immigrants, el cinema ens va mostrar les seves formes de vida i els seus problemes, bàsicament les seves dificultats d’integració i les barreres administratives i personals. El primer film que tracta el tema de manera clara i contundent va ser al 1990 “Las cartas de Alou” de Montxo Armendáriz (veure 2a. part), que narra el periple d’un jove senegalès per tot el país en unes condicions precàries i amb  molts problemes. Té una relació sentimental amb una noia d’aquí que l’ajudarà a sobreviure però també es troba amb l’engany i la indiferència de suposats amics originaris del seu

propi país. El film no ha perdut actualitat i va suposar un toc d’atenció molt important.

Fins al 1995 no tornem a trobar un altre film que tracti aquesta temàtica, “Bwana” d’ Imanol Uribe  (veure 2a. part), reflexió sobre la xenofòbia i el racisme encarnats en una família espanyola que coneixe un immigrant subsaharià que acaba d’arribar en patera.

La seva actitud revela els tòpics que es tenen enfront dels immigrants i el comportament que manifesten envers ell és molt insolidari i negatiu. A més ens presenta també la reacció de l’ extrema dreta més dura davant de la immigració.

El 1996 Carlos Saura realitza “Taxi” un film de denúncia sobre el racisme explícit (veure 2a. part). Un grup de taxistes d’ideologia ultraconservadora i nacionalistes espanyols ataca i fins i tot assassina persones estrangeres, a més de drogaaddictes i transvestits. La filla d’un dels taxistes es rebel·larà contra això malgrat els conflictes que li representa la seva actitud coherent .

Aquest mateix any Antonio Chavarrías filma “Susanna”. Dos homes es disputen una noia anomenada Susanna. Àlex és un home mafiós,  casat i a punt de ser pare. Saïd és un carnisser magrebí  que es vol casar amb ella. Susanna es veu immersa enmig de les dues cultures i es converteix en una víctima dels desitjos dels altres.

També s’estrena el 1996  “Menos que cero” de Ernesto Tellería. Un immigrant romanès sense papers es veu implicat  es una sèrie d’especul·lacions immobiliàries a càrrec d’una desaprensiva noia i del seu guardaespatlles.

El 1997 Enrique Gabriel realitza “En la puta calle”. Juan, un electricista d’uns 40 anys es acomiadat de la seva empresa després de 20 anys de treballar-hi. Deixa la seva família i se’n va a Madrid, però no té sort. Comença a moure’s per un món de persones excloses i entra en la marginalitat. Aleshores coneix  Andy, un immigrant cubà voluntariós i simpàtic que li mostra una altra manera de veure la vida, amb alegria i optimisme. Encara que Andy és expulsat del país i Juan troba una feina, la mentalitat d’aquest ha canviat i s’ha convertit en una persona solidària i tolerant.

El 1998 Llorenç Soler dirigeix “Saïd”, la història de les dificultats d’un immigrant magrebí al nostre país. En aquest film es torna a plantejar la relació d’un immigrant amb una dona espanyola que es compromet i l’ajuda i que pateix per aquest motiu. Això provoca molt sovint un empitjorament de la situació de l’immigrant i a vegades una violenta reacció en contra d’ell. Saïd és un forner del Marroc que arriba en patera i després s’instal·la al Raval. Participa en un grup musical i inicia una relació amb Anna, una noia que estudia periodisme. Però una banda de neonazis converteix a Saïd en una de les seves víctimes i aleshores es veu obligat a defensar-se. Els seus compatriotes no l’ajudaran gaire.

Aquest mateix any s’estrena “El color de los ruiseñores”, de Juan Manuel Cotelo, que reflexa els problemes de la immigració dels països de l’Est. Explica la història d’un violoncel·lista de Romania , Mihai, que arriba a Madrid amb el somni de treballar en una orquestra i guanyar els diners suficients per a poder portar aquí la seva dona i la seva filla. Però té mala sort i ha de sobreviure ajudat per Tote, un titellaire del Retiro i per Goyita, la recepcionista del lloc on s’allotja.

L’any 1999 veiem quina és la situació dels immigrants cubans a “Cosas que dejé en la Habana” (veure 2a. part) de Manuel Gutiérrez Aragón. És el relat de tres dones joves cubanes  que busquen feina a Madrid i que mentrestant viuen amb una tia seva. Malgrat els estereotips que presenta és interessant degut a la tipologia de situacions que mostra i a la denúncia de determinades mancances.

Aquest mateix  any Iciar Bollain realitza ” Flores de otro mundo” (veure 2a. part). Veiem com un grup de dones , espanyoles i sudamericanes, arriba a un poble amb la intenció d’establir relacions amb els homes solters . Sorgeixen diferents conflictes deguts a les diferències culturals i socials entre les nouvingudes i els homes del poble. Cal destacar en el film la denúncia del poder masculí en les relacions entre gèneres.

L’any 2000 Isabel Gardela ens narra a “Tomándote”  la relació sentimental entre Gabi, una escriptora que ve a Barcelona a recollir un premi i Jalil, un immigrant hindú de religió islàmica que regenta una floristeria. L’escriptora busca experiències com a matèria per a les seves novel·les eròtiques. Després d’un ruptura amb Jalil, la reanudació d’aquesta  relació generarà multitud de conflictes.

Aquest any Jose Luis Guerín filma “En construcción”, un fals documental experimental. Al barri del Raval es construeix un  nou edifici. La càmara reflexa tant la pròpia construcció com la presència de veïns i vianants. Veiem com algunes persones del barri es trobem expulsades de casa seva, com els obrers parlen dels seus problemes laborals i com arriben els nous inquilins. Entre les persones que passegen  al voltant de la construcció veiem alguns immigrants magrebins que tenen  problemes de legalització de documents.

El 2001 Carlos Molinero adapta, amb “Salvajes”, una obra de teatre de José Luis Alonso de Santos ambientada a València. René, un jove senegalès és apallissat per un grup de caps rapats. Antonio, el  policia que  investiga el cas  descobreix que els culpables són els 3 nebots de Berta , una infermera que és la seva amant, la qual cosa complica la relació afectiva entre ells dos. La denúncia de la violència és molt explícita.

El 2002 Chus Gutiérrez realitza “Poniente” (veure 2a. part), la història d’una mestra que s’instal·la en un poble d’Andalusia amb molta immigració. Ella vol ser honesta amb els treballadors  d’un hivernacle que ha heretat i per aquest motiu es rebutjada per bona part de la família i la població.

Aquest mateix any Ignacio Villar, a “Ilegal” presenta la història d’un periodista que realitza un reportatge sobre la immigració il·legal al Marroc. Un dia, per una equivocació, descobreix una cinta sobre les xarxes de tràfic d’esclaus a la Galícia del narcotràfic, per la qual cosa pateix una sèrie de pressions i assetjaments.

Aquest any Alberto Rodríguez estrena “El traje”. Patricio és un immigrant africà que es guanya la vida en una gasolinera de Sevilla.  Li regalen un vestit i ell creu que això li donarà bona sort. Però l’efecte és el contrari. És acomiadat  de la seva feina i per un malentès és perseguit per la policia.  Aleshores va a  parar a un alberg on coneix un vagabund anomenat “Panconqueso” que viu de les estafes que realitza. Es fan amics i junts viuen una sèrie d’aventures  que tenen com a objectiu sobreviure a la gran ciutat.

El 2003 Helena Taberna roda “Extranjeras” . Narra la vida a Madrid de 36 dones immigrants que procedeixen de 17 països  d’Àsia, l’est d’Europa, Sudamèrica i Àfrica.Veiem com viuen, en què treballen, quins són els seus somnis i quines dificultats pateixen. També comenta quins són els nous espais d’intercanvi i la manera en que s’adapten al nou context per mantenir vius els seus costums i els seus senyals d’identitat.

El 2005 a “Princesas” (veure 2a. part),  Fernando León de Aranoa ens narra la història d’amistat i solidaritat entre dues prostitutes, una d’aquí i l’altra dominicana i com juntes intenten afronten els problemes que pateixen degut a la seva ocupació. Aquest mateix any, a “Agua con sal” de Pedro Pérez Rosado, veiem com dues dones treballadores, una immigrant cubana  i una espanyola s’ajuden per sobreviure en una fàbrica de mobles on les exploten.

També aquest any José Corbacho i Juan Cruz realitzen “Tapas” (veure 2a. part). El film reflexa les relacions personals d’un grup de persones que viuen a l’Hospitalet de Llobregat. Lolo, l’amo d’un bar es veu obligat a contractar un cuiner xinès, Mao, perquè la seva dona, que feia aquesta feina al seu bar, l’ha abandonat. L’actitud del nou cuiner serà molt positiva i superarà les expectatives que s’havia creat.

El 2006 s’estrena “El próximo Oriente” una comèdia  de Fernando Colomo (veure 2a. part) que presenta una visió un tant frívola i banal del tema . Un noi que treballa en una carnisseria al barri de Lavapiés i que té un germà molt problemàtic conviu amb una sèrie d’immigrants musulmans i intenta resoldre els seus conflictes. La imatge que ofereixi de la immigració intenta ser positiva.

Aquest mateix any s’estrena “Raval, Raval…” d’Antoni Verdaguer  (veure 2a. part). Es tracta d’una història de ficció en clau documental ambientada en el barri del Raval, on veiem les situacions que es donen entre persones de diferents ètnies i classes socials  i els problemes de convivència que es produeixen.

El 2007 Gerardo Olivares realitza “14  kilómetros” . Tres joves africans , Violeta, Buba i Mukela, fan un perillós i llarg viatge pel Sàhara per poder arribar a Espanya. La noia fuig d’un matrimoni pactat, i un dels nois vol ser un futbolista famós. Els 14 kilòmetres fan referència a la distància que hi ha entre el continent africà i la península. El film mostra  totes les dificultats en que es troben els protagonistes abans d’arribar a l’estret.  Un home tuareg ajudarà els joves a fer el viatge i els farà reflexionar  sobre la seva problemàtica.

2a. Part.

Proposta de films per treballar a l’aula

“BWANA”

Fitxa tècnica:

director: Imanol Uribe

guionistes: Imanol Uribe, Juan Potau i Francisco Pino

productor: Antonio Cardenal

fotografia: Javier Aguirresarobe

música: José Nieto

muntatge: Teresa Font

durada: 90 minuts

anys de producció: 1996

país: Espanya

Fitxa artística:

Antonio: Andrés Pajares

Dori: María Barranco

Ombasi: Emilio Buale

Iván: Alejandro Martínez

Jessy: Andrea Granero

Román: Miguel del Arco

Michael: Pol Berrondo

Uta: Patricia López

Pepe: José Quero

Joaquín: César Vea

Rafa: Rafael Yuste

Yambo: Santiago Nang

Argument:

Una família de Madrid formada pel pare taxista (Antonio), la mare mestressa de casa (Dori), un fill de vuit anys (Iván) i una filla de quatre anys (Jessy) fan una sortida de cap de setmana a la costa d’Almeria per recollir-hi “coquinas” (una mena de musclos). Després de trobar-se amb un grup de contrabandistes que se’n  riuen d’ells i amb un altre grup de neonazis, coincideixen amb un immigrant d’ètnia negra (Ombasi) que acaba d’arribar a la costa amb una pastera. El seu company de viatge no ha pogut suportar la travessia i ha mort. Quan la família arriba, Ombasi està enterrant el seu amic i fent les cerimònies corresponents. Ombasi els vol saludar, però només sap dir “Viva España” i “Induráin”. La família perd la bugia que havien del cotxe per immobilitzar-lo i s’han de quedar a dormir allà mateix perquè es fa de nit. Aleshores són atacats pel grup de contrabandistes, però Ombasi els fa fora amb unes torxes de foc.

El problema greu té lloc quan arriben els tres neonazis amb la intenció, diuen ells, de castrar l’immigrant. La família, que mentrestant ha recuperat la bugia, fuig espantada i deixa Ombasi en mans dels neonazis. La pel·lícula acaba amb els neonazis donant caça a l’immigrant i un primer pla d’aquest angoixat. No en coneixem el desenllaç, però ens el podem imaginar.

Caracterització de l’immigrant:

Ombasi es presentat com un personatge molt positiu que pateix la xenofòbia i el racisme més brutal. En certa manera es un personatge un tant arquetípic en una història molt extremista, que ens adverteix del que pot arribar a passar amb els immigrants. Posa en evidència els nombrosos prejudicis que la societat occidental té enfront dels estrangers, fruit de la ignorància i la desinformació. Els neonazis també són presentats d’una manera molt radical, ja que són molt agressius i violents. El racisme passiu de la família és més real, i reflexa l’actitud covarda que algunes persones tenen davant de determinades situacions

Valoració crítica:

Es tracta d’un film “de tesi”, ja que tot gira al voltant de la idea de denunciar el racisme radical d’un sector de la societat. Es basa en una obra de teatre anomenada “La mirada del hombre oscuro” de Ignacio del Moral, però la història  original s’ha modificat. S’introdueixen els dos grups amb trets negatius: els contrabandistes i els neonazis, per donar-li més dramatisme.

La interpretació és molt correcta i fins i tot un mal actor com Andrés Pajares broda el paper de ” taxista amb prejudicis “de manera acceptable.

Valoració ètica:

Crec que malgrat que les tintes estan una mica carregades i la situació que es presenta és molt greu, la intenció del director és molt adequada. Com a denúncia del racisme és molt eficaç i comparteixo en tot moment  la presa de posició del film. És d’aquelles pel·lícules que realment et podem fer canviar d’opinió davant d’aquest tema i convertir-te en una persona que rebutja la violència i la intolerància.

Valoració didàctica:

Aquest film es podria treballar bàsicament en l’àrea d’Educació per la ciutadania, ja que fa una crítica al racisme, la xenofòbia i la incomunicació

En l’àrea de llengua es pot treballar el tema de les llengües que es parlen en el film diferents del castellà: l’alemany dels neonazis i el bubi, la llengua d’Ombasi amb la que parla amb l’amic mort. En l’àrea de Literatura es pot analitzar la diferència entre l’obra teatral i la cinematogràfica.

A ciències socials es podria situar el lloc geogràfic de l’acció , la costa d’Almeria i més concretament el cabo de Gata. També es pot estudiar la zona d’origen d’Ombasi, el Magreb.

“COSAS QUE DEJÉ EN LA HABANA”

Fitxa tècnica:

director: Manuel Gutiérrez Aragón

guionistes: Senel Paz i Manuel Gutiérrez Aragón

productor: Gerardo Herrero

fotografia: Teo Escamilla

música: José María Vittier

muntatge: José Salcedo

durada: 109 minuts

any de producció: 1997

país: Espanya

Fitxa artística:

Igor: Jorge Perugorría

Nena: Violeta Rodríguez

Azucena: Kiti Mánver

María: Daisy Granados

Rosa: Isabel Santos

Ludmila: Broselinda Hernández

Javier: Pepón Nieto

Adolfo: Francisco Merino

Lola: Charo Soriano

Argument:

Tres germanes cubanes , Nena, Rosa i Ludmila, arriben a Madrid, en busca d’una  vida millor que la que  tenen a  La Habana. Van a viure a casa d’una tia seva, María, que es va exiliar  fa anys. A canvi d’acollir-les a casa seva la tia les fa treballar de valent a la seva botiga. A més, vol negociar un matrimoni de conveniència d’una d’elles amb Javier, el fill homosexual d’una amiga seva.

Nena coneix a Igor, un altre cubà que sobreviu a Madrid enredant els seus amics o aprofitant-se de les dones gràcies al seu atractiu físic. Tots tenen nostalgia del seu país, i la manifesten a partir de la contemplació de fotos del passat. També gaudeixen del menjar abundant i intenten viure el millor que poden.

Igor es dedica a traficar amb passaports falsos i es fica en mil embolics. Nena per la nit fa teatre perquè vol ser artista i això li serveix també de teràpia. Finalment rebutja el seu pretendent gai.  Aleshores és la seva germana la que l’intenta seduir. Al final Ludmila es casa amb Javier i el film s’acaba amb la celebració de la boda, on conflueixen tots els personatges.

Caracterització de l’immigrant:

En el film tots els immigrants que apareixen són cubans. Viuen a Madrid a la zona del carrer Topete, on intenten  reproduir una petita Habana. La imatge que es dóna  d’ells és un tant negativa. Per exemple,  María intenta aprofitar-se de les seves nebodes i contínuament les està renyant. Igor és un personatge simpàtic però no és honest i enganya i estafa.

Però també és un film de denúncia del mal tracte que pateixen. El propi actor, Jorge Perugorría, va comentar que li sabia greu veure com vivien els cubans a Espanya.

Valoració crítica:

La pel·lícula està molt ben dirigida i interpretada. La selecció d’actors és la ideal, ja que els que fan de cubans són cubans en la realitat, amb la qual cosa la versemblança i el realisme estan bastant garantits .El film està basat en una obra de teatre d’Abilio Estévez  titulada “Santa Cecilia, ceremonia cubana”, però l’adaptació está molt ben feta i en cap moment tenim la sensació de que sigui “teatre filmat”

Valoració ètica:

Penso que la imatge que ofereix dels cubans és massa ambigua, ja que per un cantó és un film en clau de comèdia, alegre i divertit, però per un altra també els presenta com persones poc responsables i  sobretot, poc fiables. És molt realista i a estones la denúncia que fa de les situacions  és bastant dura, encara que el to és agredolç.

Respecte al tema de la situació política de Cuba, se’n parla molt poc. En un moment determinat  Nena diu que Igor li sembla un agent de la policia de Castro, però és un tema que es passa de puntetes.

Valoració didàctica:

En l’àrea d’Educació per la ciutadania es poden treballar  totes les qüestions referides a la legalització dels immigrants, la integració, la solidaritat entre ells, la xenofòbia, etc. També es pot comentar l’existència dels matrimonis de conveniència, com el que té lloc al film.

En l’àrea de llengua castellana les característiques de l’espanyol de Cuba.

En l’àrea de ciències socials, la història de Cuba, i la localització geogràfica del lloc on viuen, la zona del carrer Topete de Madrid.

“EL PRÓXIMO ORIENTE”

Fitxa tècnica:

director: Fernando Colomo

guionistes: Fernando Colomo i Joaquim Oristrell

productors: Beatriz de la Gándara i Gustavo Ferrara

fotografia: Nestor Calvo

música: Juan Bardem

muntatge: Antonio Lara i Maria Lara

durada: 95  minuts

any de producció: 2006

país: Espanya

Fitxa artística:

Caín: Javier Cifrián

Aisha: Nur Al-levi

Abel: Asier Etxendia

Shakir: Ash Varrez

Samaah: Lalita Ahmed

Reema: Gayathry Kesavan

Fátima. Laskmi Khabrami

Milagros: Laura Cepeda

Pino: Kira Miró

Cristóbal: Víctor Benjumea

Argument:

Caín és un noi tímid i gras que treballa en una carnisseria a Madrid, al barri de Lavapiés. Es tracta d’un barri on viuen molts immigrants de diversos països. En la família de Caín només hi ha una persona: el seu germà Abel. És el seu antagònic: prim, atractiu, casat amb una noia canària també molt atractiva, pare de dues nenes, etc.

Un dia Caín descubreix que el seu germà ha deixat embarassada a Aisha, una veïna filla d’uns immigrants de Bangladesh, que tenen un petit restaurant. Però  Abel no vol assumir la seva paternitat i, amb l’excusa d’un trasllat a la seva feina, fuig a Canàries amb la seva dona i les filles.

Aleshores Caín decideix fer-se passar pel pare de la criatura i vol casar-se amb Aisha. El pare d’aquesta li exigeix que primer es converteixi a l’Islam. Té lloc la boda i al cap de poc temps el sogre descobreix que Caín no és el pare autèntic. Té una crisi epil·lèptica i entra en coma. El local que regenten ell i la seva dona té problemes legals i Caín els ajuda a resoldre’ls.

A la mesquita Caín reconeix Cristobal, un amic seu que ara també s’ha convertit a l’Islam i que l’introdueix en el sufisme.

Caín decideix obrir un local nou amb música en viu per solucionar el problema dels seus sogres.

Neix el fill de Aisha i li posen de nom Adán. El sogre desperta del coma i aleshores celebren el naixement del seu nét.

Caín ajuda també un grup de peruans que toquen en una banda de música i que necessiten diners.

Aisha i Caín es consoliden com a parella. Al final del film, Caín i el seu amic Cristóbal, que ara es diu Abdul, viatgen a la Meca per complir amb un dels preceptes de l’Islam.

Caracterització de l’immigrant:

Els immigrants que procedeixen de Blandadesh estan caracteritzats de manera molt positiva. Són treballadors i nobles, i valoren molt la família. Tot i que en alguns aspectes són estrictes, com en els temes del consum d’alcohol i de porc, el negar-se a demanar crèdit o el d’exigir al pretendent de la seva filla que es converteixi a l’Islam, en general són bastant flexibles i raonables.

L’altre grup d’immigrants, els peruans, també són presentats com persones positives i gens conflictives. Més aviat són víctimes de l’explotació dels autòctons, ja que han de dormir en els anomenats “llits calents” que estan ocupats per torns tot el dia.

Valoració crítica:

La pel·lícula és una comèdia optimista i positiva, en la línea de les del seu autor. El guió es bastant correcte però el to de comèdia un tant esbojarrada li treu credibilitat. Resulta un tant inversemblant, sobretot el personatge de Caín, que és massa bona persona. El ritme no decau en tot el film i va acompanyat de nombroses interpretacions musicals.

Valoració ètica:

Crec que el film no és una gran pel·lícula, però està carregat de molt bones intencions. Encara que presenta alguns elements de la cultura islàmica bengalí diferents de la nostra, no ho fa de forma xenòfoba sinó més aviat com una curiositat cultural amb tots d’humor. Crec que pot ajudar a canviar l’opinió sobre els immigrants, ja que són uns personatges simpàtics.

Valoració didàctica:

En l’àrea d’educació per la ciutadania es poden treballar  temes relacionats amb el racisme,la xenofòbia, la convivència,  la resolució de conflictes, la multiculturalitat i la interculturalitat, etc.

En l’àrea de ciències socials es poden estudiar les caraterístiques de l’Islam i la situació geogràfica de Bangladesh, per un cantó, i del barri de Lavapiés per un altre.

En l’àrea de llengua castellana, els trets lingüístics del castellà dels peruans.

En l’àrea de música les nombroses cançons i danses del film, que són bastant significatives.

“FLORES DE OTRO MUNDO”

Fitxa tècnica:

directora: Icíar Bollaín

guionistes: Icíar Bollaín i Julio Llamazares

productor: La Iguana i Alta Film

fotografia: Teo Delgado

música: Pascal Gaigne

muntatge: Ángel Hernández

durada: 105 minuts

any de producció: 1999

país: Espanya

Fitxa artística:

Carmelo: José Sancho

Damián: Luis Tosar

Patricia: Lissete Mejía

Milady: Marilín Torres

Mari Rosi: Elena Irureta

Gregoria: Amparo Valle

Óscar: Rubén Ochandiano

Argument:

La acció està situada en un  poble anomenat Cantalojas ,situat entre Soria i Guadalajara. En el film es diu Santa Eulalia.

Al poble hi arriba un autocar amb una “caravana de dones” que vénen a buscar parella. El film en destaca dues: Mari Rosi, basca de Bilbao i Patricia, dominicana, que ràpidament simpatitzen amb dos homes del poble: Alonso i Damián .

Patricia es casa amb Damián. Conviuen amb la mare d’ell, Gregoria, a la qual no agrada la relació que mantenen. Patricia ve de Madrid, on ha estat casada amb un home també  dominicà, Frank, del que ha tingut una filla. Ara es veu pressionada a donar diners al seu ex marit, d’amagat de Damián, encara que aquest ho descobreix. Malgrat les seves crisis, la parella es va consolidant.

Mari Rosi ja és una dona madura, i estableix una relació “a distància” amb Alfonso, que treballa al camp. Cap dels dos vol renunciar al que tenen i no volen deixar la seva feina per canviar de domicili. El fet que ella sigui espanyola i tingui una feina estable fa que la seva situació no sigui tant problemàtica. Al final del film es plantegen deixar la relació.

Al poble hi ha una altra parella, la de Milady, una noia cubana i Carmelo, un home ja madur. S’han conegut en un viatge de turisme sexual que ha fet Carmelo. Però ella s’avorreix molt a Santa Eulalia ja que malgrat ser molt activa no treballa enlloc. Carmelo la manté però a canvi de ser el seu “propietari” i tractar-la d’una manera déspota i autoritària. Fins i tot li pega  un dia que ella fa una escapada a València. Milady voldria anar-se’n amb el  nòvio que té a Itàlia.

Caracterització de l’immigrant:

En el film apareixen dues dones immigrants: Patricia i Milady. Com que parlen en castellà  a aquest nivell no hi ha problemes lingüístics. Tampoc hi ha conflictes per temes religiosos. L’actitud que tenen les dues és molt diferent.

Patricia ha fracassat en el seva anterior relació amb un home del seu país i ara es troba en una situació crítica. La relació amb el seu nou marit es veu molt determinada per la ommipresent presència de la sogra.

Milady ha marxat de Cuba per la situació del país. Ella viu amb Carmelo per necessitat, perquè creu que en el seu país encara estarà pitjor. Però també viu la situació com a provisional i creu que en un futur pròxim canviarà.

Valoració crítica:

Es tracta d’una pel·lícula amb un guió molt elaborat i equilibrat. La directora es va basar en un fet real: el viatge que van realitzar unes dones a un poble anomenat “Plan”, que a la vegada es va originar després que la gent d’aquest poble haguessin vist per televisió la pel·lícula “Caravana de mujeres”. La denúncia que fa és molt correcta i moderada, ja que en cap moment carrega les tintes ni cau en maniqueismes. Presenta la desigualtat que es pot crear en aquestes situacions. Els personatges estan ben definits, encara que a vegades els homes (sobretot  Carmelo) resultin un tant esquemàtics. La perspectiva predominant és la femenina. La interpetació dels actors i actrius és bastant apropiada.

Valoració ètica:

Crec que la imatge que dóna de les dues immigrats és correcta. Encara que apareixen alguns tòpics ( l’home dominicà fa xantatge a la seva dona; la noia cubana vol veure món) ho fa de manera molt respectuosa i sense caure en la caricatura ni en la tendenciositat. Més aviat les presenta com a persones dialogants i comprensives.

Valoració didàctica:

Aquest film es podria treballar bàsicament en l’àrea d’educació per la ciutadania, ja que fa una crítica a la injustícia en les relacions de parella tant degut al masclisme o al racisme. En l’àrea de llengua castellana es podrien treballar algunes aspectes del lèxic dels països caribenys. A ciències socials es podria situar el lloc geogràfic de l’acció i el marc sociològic. També es pot estudiar la situació política a Cuba. En l’àrea de música es poden comentar les cançons que sonen a la festa amb la que reben a les dones de l’autocar.

“LAS CARTAS DE ALOU”

Fitxa tècnica:

director: Montxo Armendáriz

guionista: Montxo Armendáriz

productor: Elías Querejeta

fotografia: Alfredo F. Mayo

música: Luis Mendo i Bernardo Fuster

muntatge: Rosi Sainz de Rozas

durada: 95 minuts

any de producció: 1990

país: Espanya

Fitxa artística:

Alou: Mulie Jarju

Carmen: Eulàlia Ramon

Moncef: Ahmed El- Maaroufi

Mulai: Akonio Dolo

padre de Carmen: Albert Vidal

Rosa: Rosa Morata

Argument:

Alou és un jove senegalès que arriba a Espanya en patera en busca de treball. L’ha animat a venir el seu amic Mulai, que porta ja anys a Catalunya. El títol del film es refereix a les cartes que Alou escriu als seus pares explicant com li va en la seva estada a Espanya. Comença treballant al camp a Andalusia. Després va a Madrid, on ven bisuteria de manera ambulant. Posteriorment viatja a Barcelona, on espera trobar en Mulai. Allí descubreix que aquest s’ha casat amb Rosa, una dona catalana i que té una filla. Com que Rosa li diu que Mulai ha anat a Lleida a treballar a la fruita, ell també se n’hi va.

A Lleida recull fruita, però pateix atacs degut a la seva raça. El seu patró li falta al respecte i ell l’agredeix. Per això ha de fugir.

Fa amistat amb Moncef, un noi musulmà molt conformista i comença una relació sentimental amb Carmen, una noia que regenta un bar amb el seu pare però que vol ser perruquera.

Un dia es troba finalment amb Mulai, i aquest li dóna una feina que consisteix

a cosir en un taller.

Com que la relació amorosa amb Carmen va agafant forma, el pare d’aquesta parla amb ell i li diu que la deixi estar.

Alou torna a Barcelona amb Mulei perquè necessita tenir papers, ja que la policia l’ha detingut per estar en situació il·legal. Necessita tenir un contracte de treball, per tenir permís de residència. Descobreix que Mulei trafica amb immigrants i que explota als propis companys, la qual cosa li provoca una gran decepció.

Com que no ha pogut resoldre el tema dels papers és expulsat del país i marxa en avió. Però al final del filme torna en una patera, on es retroba amb en Moncef.

Caracterització de l’immigrant:

Alou es presentat com una persona noble, treballadora, coherent i sincera. És valent quan s’ha de defensar dels continus atacs que pateix i no s’arronsa mai. Això li crea problemes, però és una persona que valora molt la seva dignitat. Els dos personatges secundaris que apareixen són radicalment diferents. Per un cantó Moncef és molt humil i modest, i en certa manera accepta totes aquestes humiliacions de amb resignació. En canvi, Mulai és agosarat, però la seva forma de enfrontar-se amb la situació és aprofitar-se dels altres i mentir i traficar. Són les dues cares de la moneda. Entre els personatges autòctons, la majoria són racistes: la mestressa de la pensió de Madrid, el cambrer d’un bar que es nega a servir-li una coca-cola, una noia que li vol prendre un rellotge que porta per vendre o el patró on va a recollir fruita. Fins i tot el pare de Carmen no l’accepta.

Valoració crítica:

És un film de denúncia molt clar i molt valent. Té un to semidocumental, ja que inclou escenes d’un cert valor sociològic, com l’enterrament del companys de pis de Alou. Es molt realista i el seu missatge és clar i contundent. En el tema de la interpretació notem un cert  to amateur, ja que alguns dels actors que apareixen no són professionals, la qual cosa accentua encara més aquest realisme. El guió és molt nítid, i el final de la història ens deixa un regust amarg.

Valoració ètica:

Em sembla que la denúncia que fa Armendáriz de la situació que patien els immigrants africans als anys 90 per desgràcia encara és vigent. Crec que encara que el to del film és molt dur, és necessari perquè l’espectador assumeixi el racisme que hi ha a la nostra societat i que Alou pateix per triple via: per ser estranger, d’ètnia negra i de religió musulmana

Valoració didàctica:

Aquest film es podria treballar bàsicament en l’àrea d’Educació per la ciutadania, ja que fa una crítica al racisme, la xenofòbia i el tràfic de les màfies respecte als immigrants. Cal resaltar l’explotació laboral que pateixen i que a vegades persones de la seva mateixa nacionalitat també s’aprofiten d’ells.

En l’àrea de llengua es pot treballar el tema de la llengua amb la que Alou escriu als seus pares i parla amb les persones del seu país, el wolaf. Tot i que és una llengua molt parlada en el seu país no té estatus legal.

A ciències socials es podria situar en un mapa de la península els llocs geogràfics on té lloc l’acció: Andalusia, Madrid, Barcelona i Lleida. També es pot estudiar el país  d’origen d’Alou, el Senegal.

En l’àrea de música es poden estudiar els diferents temes que composen la banda sonora del film, molt rica i multicultural.

“PONIENTE”

Fitxa tècnica:

directora: Chus Gutiérrez

guionistes:Chus Gutiérrez i  Icíar Bollaín

productors: Ana Huete i Iñaki Núñez

fotografia: Carles Gusi

música: Teo Gutiérrez

muntatge: Fernando Pardo

durada: 96 minuts

any de producció: 2002

país: Espanya

Fitxa artística:

Lucía: Cuca Escribano

Curro: José Coronado

Miguel: Antonio Dechent

Perla: Mariola Fuentes

Paquito: Antonio de la Torre

Adbembi: Farid Fatmi

Pepe: Idilio Cardoso

María: Alfonsa Rosso

Saïd: Marouane Mribti

Argument:

Lucía una jove mestre que viu i treballa a Madrid, amb una filla i separada del marit, rep la notícia que el seu pare ha mort. Demana un permís i es trasllada a un poble d’Andalusia anomenat “La Isla” on vivia el pare. Un cop finalitzat l’enterrament, es troba davant del negoci que tenia el seu pare, uns hivernacles on hi treballen immigrants. Decideix  quedar-se per controlar el negoci. El primer problema el té amb Miguel, el germà del seu pare, que vol apropiar-se d’unes terres. Després també té problemes amb Paquito, l’encarregat dels hivernacles ja que té un actitud racista amb els treballadors (els maltracta, no els vol pagar les hores extres, etc) i amb ella és molt masclista i contínuament l’està comparant amb el seu pare.

Lucía sintonitza amb Curro, l’administrador de l’empresa. És un home que va créixer a Suïssa i que també es troba desarrelat. Entre els dos s’inicia una relació sentimental. També es fa amiga de Perla, una noia del poble que també està separada i amb una filla. Però té una decepció mot gran quan descobreix que Perla es dedica a fer streap-tease en un club de carretera.

Els terratinents de la zona tenen problemes amb els immigrants, ja que aquests demanem, acordat en una assemblea plurilingüe, unes millors condicions de treball.

Lucía intenta controlar la situació amb l’ajuda de Curro. Però ha d’acomiadar Paquito degut a la seva prepotència i Miguel, en venjança perquè la justícia afirma que les terres no són d’ells, crema els hivernacles. Els terratinents creuen que han estat els immigrants i arrasen les seves cases.

Al final del film Curro és agredit violentament i els immigrants han de marxar cap un altre lloc.

Caracterització de l’immigrant:

Els immigrants que apareixen en el film són d’origen africà. Un grup important és subsaharià. Entre ells parlen la llengua berber o amazig. Però també n’hi ha d’altre zones d’Àfrica. La imatge que dóna d’ells la pel·lícula és molt positiva. Són treballadors i solidaris, i quan decideixen protestar és perquè els seus drets són molt precaris. En un moment determinat, un dels terratinents diu que cal acomiadar-los  i substituir-los per hispanoamericans, ja que són més dòcils i se’ls entén perquè parlen en castellà. Paquito comenta que el pare de Lucía no volia contractar marroquins.

En l’escena d’una festa que celebren veiem que hi ha una bona relació entre ells. Tal també assenyalar l’amistat que hi ha entre Curro i Adbembi, que és berber i que li comenta que la seva cultura té 5000 anys i que ja havien estat a Espanya.

Valoració crítica:

El film té un guió molt ben construït. La història avança àgilment En l’apartat de la caracterització dels personatges hi ha un cert maniqueisme quan presenta com molt positius el grup d’immigrants i molt negatius alguns del autòctons. Un dels inconvenients que li veig és que tracta massa temes i no aprofundeix: immigració, racisme, masclisme, prostitució, famílies monoparentals, etc

Valoració ètica:

El fet que el film tracti els personatges d’una forma maniquea està justificat per la intencionalitat de denúncia que hi ha al darrera. Es tracta de posar en evidència la terrible explotació que van patir els immigrants en algunes zones d’Almeria  i que va acabar en greus conflictes. En aquest aspecte el film és pesimista perquè acaba sense propostes constructives: veiem que els personatges positius són agredits i vençuts i les víctimes han de marxar. Però la denúncia em sembla ben exposada.

Valoració didàctica:

Aquest film es podria treballar bàsicament en l’àrea d’Educació per la ciutadania, ja que fa una crítica a una sèrie de temàtiques socials que suposen la potenciació d’uns determinats valors: convivència, resolució de conflictes, mediació, acceptació dels altres, etc.

En l’àrea de ciències socials podem treballar les diferents zones del continent africà d’on són originaris dels immigrants, com la regió subsahariana, i comentar les conflictes que pateixen.

En l’àrea de llengua es poden estudiar les característiques del  berber o amazig, llengua que parlen alguns dels immigrants i de la variant lingüística del castellà d’Andalusia, pròpia dels autòctons.

En l’àrea de música es pot treballa la banda sonora, molt rica i diversa, i amb cançons d’origen africà.

“PRINCESAS”

Fitxa tècnica:

director: Fernando León de Aranoa

guionista: Fernando León de Aranoa

productors: Fernando León de Aranoa i Jaume Roures

fotografia: Ramiro Civita

música: Alfonso Villalonga i Manu Chao

muntatge:Nacho Ruiz Capilla

durada: 117 minuts

any de producció: 2005

país: Espanya

Fitxa artística:

Caye: Candela Peña

Zulema: Micaela Névarez

Gloria: Llum Barrera

Pilar: Mariana Cordero

Caren: Violeta Pérez

Ángela: Mónica Van Campen

Rosa: Flora Álvarez

Blanca: María Ballesteros

Mamen: Alejandra Llorente

Argument:

El film ens narra la història de l’amistat entres dues prostitutes. Una, la Caye, és espanyola, viu sola i els diumenges es troba amb la seva família, als que amaga quina és la seva feina. Per aquest motiu no acostuma a contestar les trucades del mòbil davant d’ells. Espera que aparegui un “príncep blau” en la  seva vida que la tregui d’aquesta feina. L’altra és Zulema, dominicana, que té un fill al seu país. Per ell suporta totes les humiliacions derivades de la seva feina i del fet de no tenir els papers  en regla. Un grup de prostitutes espanyoles  es troben en una perruqueria i allí observen com les estrangeres els prenen la feina ja que cobren més barato als clients i són “exòtiques” segons elles. Tenen una actitud racista i carregada de prejudicis: les estrangeres no es renten degut a la seva cultura i al seu país les ensenyen ja a caminar adequadament per després saber fer aquesta feina.

Desenvolupen la seva tasca a la Casa de Campo de Madrid. Caye coneix a Zulema i l’ajuda en els seus problemes. La cunyada de Caye és directora d’un institut i necessiten una formadora per unes classes d’educació sexual. Com que Zulema coneix el tema, s’ofereix com a formadora i fa el curs. Però Zulema té problemes per poder tenir els papers en regla i un dia un mafiós l’agredeix violentament. Aleshores decideix marxar del país.

Caracterització de l’immigrant:

La visió que es dóna de Zulema és molt positiva, però paternalista. És una gran persona però no pot resoldre els seus problemes legals i es converteix en víctima dels especuladors. Les prostitutes immigrants són estigmatitzades per les d’aquí per baixar els preus, però això també passa en altres professions: botiguers, paletes, lampistes, etc. També veiem quines són les seves condicions de vida: on dorm  Zulema tenen “llits calents”, ja que els immigrats es van alternant per poder dormir en un mateix llit.

Valoració crítica:

La pel·lícula aporta a la temàtica de la prostitució el fet que aquesta figura aquí és la protagonista absoluta i es mostra en tota la seva complexitat. No és un personatge secundari que apareix supeditat al baró client, sinó que són persones que ens mostren els seus problemes però també els seus sentiments i emocions. El film té un to semidocumental i és molt honest, encara que la història que ens explica queda una mica coixa.

Valoració ètica:

El film denuncia la situació de les prostitutes per un cantó, però també, i amb més força, la de les que han vingut d’altres països i es troben en una situació de la que difícilment podran sortir. En aquest cas Zulema té la sort de ser ajudada per Caye, però això no la lliura de l’atac d’un d’aquests mafiosos. Crec que presenta una imatge molt digna de l’immigrant sense caure en tremendismes.

Valoració didàctica:

Aquest film es podria treballar bàsicament en l’àrea d’Educació per la ciutadania, ja que fa una crítica a la situació de la prostitució en general i de les prostitutes estrangeres en particular. També es pot treballar el tema de les drogoaddicions, ja que una d’elles, l’ anomenada, despectivament, “Miss Metadona” pateix de manera molt greu aquest problema.

En l’àrea de geografia es pot treballar la República Dominicana, d’on és  originaria Zulema, i Madrid i la Casa de Campo, on té lloc l’acció.

En l’àrea de música en poden treballar les cançons de Manu Chao que apareixen en la banda sonora.

“RAVAL, RAVAL…”

Fitxa tècnica:

director: Antoni Verdaguer

guionista: Antoni Verdaguer

productor: Pedro Domènech

fotografia: Rai Loda

música: Carles Cases i Manu Chao

muntatge: Marta Bonet i Anastasi Rinos

durada: 91 minuts

any de producció: 2006

país: Espanya

Fitxa artística:

Aureli: Gonzalo Vallés

Chahrazad: Chahrazad Rkayna

Cristina: Cristina Giorgi

Benet: Benet Rossell

Javed: Iassin Yousaf

Vanessa: Juana Narzáez

Nadia. Nadia Medina

Karim: Karim Rudani

Mario: Mariano verdú

Maruja: Rosario Bibiloni

Argument:

La pel·lícula es una història de ficció en clau de documental sobre la vida quotidiana en el barri del Raval de Barcelona. El seu punt de partida són les diferents històries dels seus habitants. Un senyor gran es casa amb una noia marroquí i pateix el rebuig dels seus fills.  Una prostituta s’ha d’enfrontar a les extravagàncies i humiliacions dels seus clients. Quan arriba a casa és víctima de la violència del seu marit. Uns actors, immigrants il·legals, que fan d’estatues humanes a les Rambles són amenaçats per les màfies. Un noi gay es casa amb una noia hispanoamericana perquè és la condició que li ha posat el seu pare per poder heretar la seva fortuna. Benet, un artista de prestigi, viu amb la seva dona Cristina, que fa poc ha estat operada d’un tumor. Un noi paquistanès, Javed, es fa amic d’ells i aquests li regalen un llibre de Miquel Martí i Pol. En la festa de fi de curs a l’IES Miquel Tarradell participa  recitant un poema en català. Finalment, quan té lloc l’atemptat de l’11-M, veiem la noticía per TV i després un grup de veïns es manifesta en contra del terrorisme.

Caracterització de l’immigrant:

En el film Verdaguer intentar reflexar la vida del Raval. Es barregen els personatges autòctons: artistes més o menys bohemis, estudiants de la UB,de la URL o de la Llotja que van a classe, prostitutes , jubilats que viuen en precari, okupes, etc  amb immigrants de diversos orígens. Per un cantó destaquen els pakistanesos, que s’han exiliat políticament i ara regenten un locutori i publiquen una revista, hispanoamericans que treballen a les Rambles, prostitutes africanes, noies marroquines, etc. Destaca la figuda de Javed, el noi paquistanés que en el seu interès per integrar-se i aprendre català recita una poesia de Martí i Pol.

Valoració crítica:

La pel·lícula és un tant caòtica i dispersa, i no aprofundeix en les històries que explica. Aquesta, però, és la intenció del director, oferir-nos una panoràmica del que és el seu barri. Molts personatges són reals, i la resta estan interpretats per actors poc coneguts. El ritme que aconsegueix és molt vàlid, ja que el film té agilitat i amenitat. El realisme que mostra en algunes escenes és un tant elevat.

Valoració ètica:

En certa manera el film vol denunciar els problemes que pateixen els habitants del Raval: racisme, mobing immobiliari, presència de màfies organitzades en diferents àmbits, xarxes de prostitució, tràfic de drogues, etc. Al costat d’això hi ha molts aspectes positius: veïns solidaris, actes culturals de barri, com els “Jocs Florals”, grups musicals amateurs, etc.

Valoració didàctica:

Aquest film es podria treballar bàsicament en l’àrea d’Educació per la ciutadania, ja que fa una denúncia d’una sèrie de problemàtiques socials que hi h al barri. També es pot estudiar la barreja de ètnies i cultures que hi ha al Raval i com conviuen.

En l’àrea de Literatura catalana es poden treballar els poemes de Miquel Martí i Pol.

En l’àrea de geografia , la situació del barri dintre del districte de Ciutat Vella i de Barcelona. En l’àrea d’historia el seu valor històric i cultural

En l’àrea de música en pot treballar la molt elaborada banda sonora i la cançó de Manu Chao que se sent en la festa escolar.

“TAPAS”

Fitxa tècnica:

directores: José Corbacho i Juan  Cruz

guionistes: José Corbacho i Juan  Cruz

productores: Filmax

fotografia: Guillermo Granillo

música: Pablo Sala

muntatge: David Gallart

durada: 94 minuts

any de producció: 2005

països: Espanya- Argentina-Mèxic

Fitxa artística:

Lolo: Ángel de Andrés

Donya Conchi: María Galiana

Raquel: Elvira Mínguez

César: Rubén Ochandiano

Opo: Darío Paso

Carmela: Rosario Pardo

Don Mariano: Alnberto Mendoza

Mao: Alverto Jo Lee

Rosalía: Amparo Moreno

Agueda: Anna Barrachina

Argument:

El film presenta una sèrie d’històries que tenen lloc en un bar de l’Hospitalet de Llobregat. El títol es refereix a la clàssica porció de menjar que se serveix per acompanyar una beguda, però també té un doble sentit, ja que en les històries que es presenten sempre hi ha algun aspecte a tapar o amagar.

Una dona separada del seu marit, Raquel,  manté una relació per internet amb un home argentí que acabarà coneixent físicament; donya Conchi, una senyora pensionista que sobreviu com pot amb el seu marit malalt i que trafica en aquest bar amb droga per poder arribar a final de mes i dos companys de treball d’un supermercat que  intenten divertir-se fora de la feina.

La història més important és la de Lolo, l’amo del bar. D’origen gallec i amb un cert sobrepès, és abandonat per la seva dona, que feia de cuinera al bar. No vol que la gent sàpiga que la dona ha marxat i s’inventa que està malalta. Com que necessita un substitu que sàpiga cuinar, contracta a Mao, un noi de Hong-Kong a que prohibeix sortir de la cuina i al que crida pel nom de la seva dona per guardar les aparences. Mentrestant manté una relació afectivo-sexual amb Carmela, una prostituta amiga seva que mentre té relacions amb ell li recita l’alineació d’un equip de futbol de Galícia, cosa que l’excita.

Mao resulta ser un cuiner excel·lent i la clientela del bar augmenta.

Les històries s’intercalen: un dels joves del supermercat tindrà una història amorosa amb Raquel, i Lolo li demanarà una comissió de la venda de la droga que subministra  a donya Conchi. Al final del film Lolo parla amb Mao, li diu que ell també va emigrar a Suïssa i que entén la seva situació, i li fa un contracte de sis mesos.

Caracterització de l’immigrant:

La imatge que dóna el film de Mao és molt positiva i arquetípica. És tracta d’un xinés competent, bona persona, discret, dòcil, submís i treballador. En el seu temps lliure practica tai-txi. Creu que Bruce Lee encara és viu, tal com afirma una coneguda  llegenda urbana. No té  problemes de comunicació, ja que parla poc castellà però el suficient per poder  treballar. En el film també apareix el personatge de la seva parella.

Valoració crítica:

Es tracta d’una obra primerenca en la que es nota bastant ofici. El guió és molt àgil i les diferents històries estan ben enllaçades. Encara que es nota que hi han hagut pocs recursos econòmics, estan ben aprofitats. Les situacions que presenta són molt versemblants i el to de comèdia que té no és vulgar sinó que suavitza el dramatisme que hi ha entre els personatges.

Valoració ètica:

La pel·lícula vol ser  molt positiva amb el tot el que representa l’ambient de la ciutat de l’Hospitalet, sobre tot l’emigració que ha anat a viure-hi en diferents etapes: procedents de la resta d’Espanya i després de l’estranger.  Crec que la visió que dóna del personatge xinès és massa tova i folklòrica.

Valoració didàctica:

El film pot ser útil a l’àrea d’educació per la ciutadania perquè presenta diferents conflictes que es resolen de manera positiva.També ens pot il·lustrar sobre la relació  que establim amb els immigrants.

En l’àrea de ciències socials es poden estudiar el municipi de l’Hospitalet de Llobregat, on té lloc l’acció i està rodat el film, i la ciutat de Hong-Kong, la ciutat natal de Mao: la seva situació actual i la seva relació política amb el Regne Unit i la Xina.

En l’àrea de música es poden estudiar les composicions de la banda sonora

“TAXI”

Fitxa tècnica:

director: Carlos Saura

guionista: Santiago Tabernero

productors: Concha Díaz, Javier Castro

fotografia: Vittorio Storaro

música: Manu Chao

muntatge:Julia Juániz

durada: 110 minuts

any de producció: 1996

país: Espanya

Fitxa artística:

Paz: Ingrid Rubio

Dani: Carlos Fuentes

Reme: Ágata Lys

Velasco: Ángel de Andrés

Calero: Eusebio Lázaro

Niño:Francisco Maestre

Mari: Maite Blasco

Argument:

Paz és un noia que viu a Madrid i que decideix no seguir estudiant. El seu pare és taxista i aleshores l’obliga a treballar amb ell al món del taxi. El seu caràcter rebel es manifesta contínuament, com per exemple pel fet de que es talla els cabells molt curts. Aleshores  el pare i fa posar una perruca per poder donar una bona imatge en la feina.

Comença a adaptar-se al treball però descobreix com és l’entorn laboral del seu pare. Es tracta d’un grup de persones que es poden col·locar ideològicament a l’ultradreta. Són nostàlgics del franquisme i creuen que la nostra societat actual està corrupta. Per això cal eliminar els immigrants, les prostitutes, els drogadictes i els homosexuals.

Paz comença una relació sentimental amb Dani, un noi que també treballa al taxi.

Veiem la violència dels taxistes en cinc escenes: llencen una suposada ionqui a un viaducte, insulten i agredeixen un diplomàtic d’ètnia negra, assassinen un home transvestit, incendien i ataquen un campament marroquí i agredeixen un venedor ambulant africà  en un bar.

Paz discuteix amb el seu pare per tots aquests fets. A més el matrimoni dels seus pares està en crisi degut a la relació sentimental de Velasco, el pare, amb una de les taxistes, Reme. La mare, Mari, està al cas de tot. Ella precisament donarà suport a Paz.

Finalment Paz rep l’ajuda de la seva parella, Dani, per poder tirant endavant.

Caracterització de l’immigrant:

De totes les persones agredides al film, podem distingir aquests immigrants: el diplomàtic negre, els magrebins que viuen en un poblat i el venedor ambulant africà. Estan presentats com a víctimes de l’ultradreta i la seva caracterització no és molt aprofundida. Pertanyen a tres estaments socials diferents i a orígens diversos. Són, això sí. persones de cultura no espanyola que parlen el castellà amb  dificultats o no el parlen. La imatge és positiva però superficial.

Valoració crítica:

El film està molt ben realitzat i fotografiat. Destaca el tractament que en fa de la violència, que resulta impactant sense ser tremendista. El guió és molt consistent i en cap moment el film perd la seva credibilitat, com podria passar en tractar un tema con aquest. Els actors han estat molt ben escollits i  interpreten els personatges amb realisme. Malgrat els seus trets negatius, no són personatges arquetípics. La més brillant és l’Ìngrid Rubio que reflexa molt bé el paper d’una noia en crisi i que té una visió crítica del que l’envolta.

Valoració ètica:

El film té una intencionalitat molt important, ja que denuncia una sèrie de pràctiques realitzades per alguns sectors socials ( no necessàriament taxistes).

L’agressió al que és diferent, ja que sigui per la procedència, orientació sexual o exclusió social és molt greu, i la pel·lícula pot ajudar a consciènciar els alumnes  sobre aquestes situacions amb l’objectiu de que canviïn la seva visió i els seus valors.

Valoració didàctica:

Aquest film es podria treballar bàsicament en l’àrea d’educació per la ciutadania, ja que fa una crítica a les agressions físiques i psíquiques dels que són diferents. En l’àrea de música es pot estudiar la banda sonora, en especial la col·laboració de Manu Chao. En ciències socials es poden treballar els moviments d’ultradreta i racistes, el franquisme i el feixisme. Com que l’acció del film té lloc a Madrid, es pot treballar també l’entorn urbà d’aquesta ciutat.

Conclusions.-

La visió i anàlisi dels films i la lectura de la bibliografia m’ha portat a les següents conclusions sobre la relació cinema espanyol-immigració:

En la majoria de films analitzats la visió que té el director de l’immigrant és positiva. Predominen les intencions de denúncia de les seves situacions de marginació, pobresa i situació legal.

En els pocs casos que no existeix aquesta intencionalitat no hi apareix una actitud racista o xenòfoba, sinó més aviat neutra i descriptiva. Seria el cas de “Tapas” respecte a la immigració xinesa.

En molts casos apareixen denunciats els sectors clarament racistes en les seves diverses manifestacions: un grup neonazi a “Bwana”, una família de terratinents a “Poniente” o uns ultradretans a “Taxi”. A vegades aquestes figures apareixen descrites d’una forma un tant arquetípica.

La presentació dels immigrants també sol ser estereotipada. Sovint es recorre a la figura del “bon salvatge” com a “Bwana” o bé es banalitza ja del tot com a “El próximo Oriente”. En el cas de les dones sudamericanes se les presenta a totes d’una forma semblant . Això provoca que no s’aprofundeixi del tot en la personalitat del personatge.

En alguns casos veiem com un dels enemics que pot tenir un immigrant és un altre immigrant que procedeix del seu mateix país i que en lloc d’ajudar-lo l’enganya o el traeix. Això ho podem veure a “Saïd” o a “Las cartas de Alou”

Respecte a l’aprofitament didàctic una de les matèries més indicades per a l’estudi de la immigració és la nova assignatura d’educació per a la ciutadania. En aquesta matèria podem treballar el respecte i l’acceptació de les persones d’altres cultures i la solidaritat envers els que pateixen marginació i  violència. Com a eix transversal (no existeixen com a matèria)  es poden treballar l’educació audiovisual i la cultura cinematogràfica. Li seguirien les ciències socials (història, geografia, sociologia, psicologia, filosofia……..) i les llengües, en dues vessants: com a estudi de les llengües pròpies dels immigrants  i com a valoració del procés d’aprenentatge del castellà i les altres llengües autonòmiques. Altres matèries que també poden ser objecte d’estudi són l’educació musical, ja que molts films incorporen cançons i altres composicions pròpies de les cultures dels immigrants, a més de la banda sonora pròpiament dita, i la formació  religiosa (matèria voluntària), com a coneixement de les diverses creences dels nouvinguts .

Bibliografia.-

CASTIELLO, Chema (2005) Los parias de la tierra. Inmigrantes en el cine español. Madrid. Talasa Ediciones

JIMENEZ PULIDO, Jesús  (2005) La educación intercultural a través del cine. Granada. Port-Royal Ediciones

MONTERDE, José Enrique (2008) El sueño de Europa. Cine y migraciones desde el sur. Madrid. Ocho y medio.

MOYANO, Eduardo (2005) La memoria escondida. Emigración y cine.

Madrid. Tabla Rasa Libros.

SANTAOLAYA, Isabel (2005) Los “otros”. Etnicidad y “raza”en el cine español contemporàneo. Zaragoza. Prensas universitarias.

QUINTANA, Àngel (2007) “Después de la patera” a Inmigrantes. El continente móvil.Vanguardia dossier nº 22.  Pàg 128. Barcelona. La Vanguardia Ediciones

ANNEX

Fitxa de valoració.-

Fitxa tècnica: director, guionista, productor,  música, etc

Fitxa artística: intèrprets i personatges

Argument

Caracterització de l’immigrant: país o països d’origen,  llengües que es parlen al film, situació legal; possibles conflictes, creences religioses, relació amb els nadius, etc

Valoració crítica: valorar el film com a obra cinematogràfica, al marge del missatge a favor o en contra de l’immigrant

Valoració ètica: fer una anàlisi del concepte que té el film sobre la immigració i de la imatge que ens presenta dels immigrants

Valoració didàctica: veure els valors educatius que té la pel·lícula, per a quines àrees del currículum ens podria ser útil i com es podria treballar a classe

AUTOR: JOSEP MARTÍNEZ OLLÉ

Dipòsit legal: B-11689-2009

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: